Quin és el paper de les persones joves a la societat? Són conscients realment els nostres representants polítics de com d’important és cuidar el nostre col·lectiu tant a la pràctica com en el simbòlic? De la desafecció i distanciament que són capaços de generar davant la manca de polítiques actives en totes les vessants que ens impliquen directa i indirectament? En general la sensació de les persones joves és de ser i estar en segon pla, de ser els grans oblidats en un món que ens prepara per ser adults del futur. Aquests sentiments es donen per una banda per la poca priorització en les polítiques que ens interpel·len i per l’altra, per tractar certes situacions i aspectes des del paternalisme.

Aquesta greu crisi sanitària i social que estem vivint de la qual no n’estem exempts, ha evidenciat algunes manifestacions d’allò dit anteriorment. Culpabilitzar-nos i responsabilitzar-nos d’algunes actuacions al·legant la sensació d’impunitat davant l’efecte del coronavirus en la nostra salut o comentaris desafortunats com el “d’haver-nos anat a llocs més divertits durant l’Estat d’Alarma i haver deixat els apunts a llocs més avorrits”, fan
crear repèl cap als emissors de dites paraules. I, quan aquestes són dites per càrrecs de responsabilitat, l’error encara és més garrafal ja que denota poca consciència de la situació real de molts estudiants. Alguns d’ells amb dificultats importants per l’estudi durant el confinament tot fent-ho en habitacles petits, amb excés de persones i soroll, i amb una gran
complicació pel que fa seguir les classes online donada l’escletxa digital. Recordem també les paraules desafortunades del ministre d’educació menysvalorant l’escletxa digital i apuntant que era molt més petita que la resta de les escletxes socials. És una possible sense les altres?

La situació que venim arrossegant les joves arrel de la crisi del 2008 i la que veiem a venir no és molt esperançadora. Estem vivint aquests temps amb incertesa i inestabilitat. Quants de nosaltres després d’anys d’estudis, amb carreres de preus desorbitats no tenim ni feina ni futur? Celebrem la posada en marxa d’una mesura històrica com és l’Ingrés Mínim Vital
que sense dubte serà clau pel benestar de moltes famílies. No obstant, cal remarcar que ens hagués agradat veure-hi la repercussió d’aquesta en el nostre col·lectiu, les oportunitats per obtenir-lo ens limiten de ser-ne beneficiaris. Quedem així relegats a segon pla sense que es tingui present la nostra independència i llibertat com a individus per a realitzar un projecte de vida sòlid a llarg plaç.

La insuficiència de mesures polítiques efectives que ens permetin viure un present digne i construir el futur amb les ulleres de l’optimisme, sumades al clima de crispació que ve a ser una constant des de fa uns anys a les institucions democràtiques, tenen una repercussió clara en la percepció dels joves sobre la política. Aquest clima s’ha agreujat encara més en
els moments més crítics de la pandemia. En uns moments on calia donar una resposta coordinada i cohesionada davant d’una situació sense precedents i una ciutadania perplexa i preocupada pel que estava succeint, observavem unes reaccions polítiques preocupants, desagradables i que no estaven a l’alçada de la serenitat i el sosec que s’havia de transmetre. Els retrets es llençaven tant des de les bancades polítiques del Congrés com
també des de les diferents autonomies i governs. La omnipotència de sentir-se sabedor de la veritat i de la solució màgica per fer front a una situació desconeguda i incerta només feien que tensionar les relacions i la possibilitat de prendre mesures de consens. L’escenari era contrari a molts països de la Unió Europea, on es va poder observar un treball conjunt
del govern i oposició, sense retrets i apostant per una solució a aquesta crisi. Semblava que a Espanya podia haver estat així tal com vam veure en la votació del primer Estat d’Alarma però el que va venir després va ser una altra història. Els experts, analistes i altres actors polítics importants del passat, reconeixen que ni en un dels moments més importants i difícils per la democràcia espanyola com va ser la transició, la divergència d’idees de l’arc parlamentari es defensava amb una actitud i uns valors que freguen la manca de respecte a l’adversari polític.

Amb tot això, es poden permetre els nostres representants ser responsables del distanciament d’una generació jove que porta patint i arrossegant les conseqüències d’una crisi econòmica? Es poden permetre que no veiguem en ells la transmissió dels valors ètics i morals que construeixen una societat justa, amable, tolerant, respectuosa i empàtica? Cal
ser exemple no només a l’hora de fer polítiques garantistes de drets i oportunitats sinó amb la manera com les desenvolupen i com es relacionen amb l’altre, l’adversari polític, no l’enemic.

Malgrat les dificultats i l’època que ens està tocant viure, amb un ’escenari polític polaritzat que alguns dibuixen amb actituds i comportaments populistes, radicals i intolerants i, amb un creixement d’una dreta gens moderada i partits feixistes que encalcen el nacionalisme com la solució a tots els mals, és més necessari que mai que la gent jove recuperem la voluntat de participació en espais polítics i associacions, que ens impliquem en la construcció d’una societat justa, respectuosa, solidària i amable amb l’altre en la qual hi reflectim valors tan importants com els que el confinament ens ha deixat veure. L’altruisme de tantes i tantes persones que sense esperar res a canvi ajudaven les veïnes que no
podien sortir de casa o que portaven aliments al personal essencial que treballava sense descans. Cal tenir presents la humanitat de totes aquelles persones que jugant-se la salut ho han donat tot i més… de vegades els polítics no estan a l’alçada d’allò que com a societat esperem i nosaltres que exercim el nostre dret a vot hem de ser capaços de manera col·lectiva d’exigir responsabilitats, de mobilitzar-nos, de ser crítics, d’associar-nos. Els
joves tenim molt a dir i a fer en aquest sentit. Cal que ens fem visibles, que reivindiquem, que creiem en la nostra voluntat i capacitat de canviar les coses. Si som el futur hem de començar a construir un present que remi cap a la direcció de la tolerància, la diversitat, la igualtat i la justícia. Un present que es construeixi sobre les bases d’una societat on el bé col·lectiu sigui essencial per cada un i una de nosaltres. Construïm una societat on cada
individu sigui conscient que fins que totes i tots no tinguem els mateixos drets i oportunitats i on el benestar col·lectiu hi sigui present, no podem ser tolerants i haurem de continuar lluitant. Perquè una societat que és tolerant amb la injustícia i les desigualtats és una societat pobre i sense humanitat.

La vida dels joves, una vegada més, juga un paper secundari i ja ens hem acostumat. És així en la crisi social i sanitària que ha causat la pandèmia de la COVID-19. Els joves sempre som els grans oblidats en un món que ens prepara per ser adults del futur. Des de les institucions públiques es dirigeixen al col·lectiu jove sempre amb un to paternalista, des
del president del govern Pedro Sánchez que posava en dubte el paper dels joves dient que “tenim sensació d’impunitat perquè aquesta enfermetat ataca més greument als més grans”, com assumint que el nostre comportament no havia estat exemplar, passant per deplorables
declaracions del Ministre d’Universitats Manuel Castells assenyalant que els i les joves ens havíem anat a “llocs més divertits durant l’Estat d’Alarma” i que ens havíem deixat els apunts en llocs més avorrits a criteri del ministre. És molt greu que membres del govern no siguin conscients de la situació real de l’estudiantat, molts visquent amb moltíssimes dificultats el confinament mentre estudiaven en habitacles petits, amb excés de persones i soroll, i amb una gran complicació pel que fa seguir les classes online donada l’escletxa digital, que el mateix ministre va negar apuntant que l’escletxa digital era molt més petita que la resta d’escletxes socials, com si una fos possible sense les altres.

Després del confinament el panorama no va ser millor. Sense un ventall ampli d’oci i sense alternatives, la joventut vivim aquests temps d’incertesa i inestabilitat en unes condicions molt lamentables. Oci que necessitem, per, en molts casos, distreure’ns per veure que després d’anys d’estudi no tenim oportunitats, no tenim feina ni futur. El tant anunciat Ingrés Mínim Vital també s’oblida de nosaltres perquè no està pensant per nosaltres com podem veure en els seus requisits per obtenir-lo, ens torna a relegar a un segon pla, on som ciutadans de segona, no éssers lliures i independents amb possibilitats de realitzar un projecte de vida sòlid i a llarg termini. No tenim oportunitats.

Laura Oliva, militant de Confluència Jove de Manresa

Dani Sosa, militant de Confluència Jove de Badalona

Categories:

Comments are closed